Lluís Cots, Barcelona, 1946
Artista català autodidacte que viu i treballa a Barcelona. Ha anat evolucionant d’una manera constant des de l’informalisme cap a una gestualitat amb referències figuratives.
Cots inicia el seu camí a començaments dels anys 70 amb una obra matèrica que té com a referents Dubuffet, Wols i Tàpies. A partir de mitjans d’aquesta dècada evoluciona cap a la pintura-pintura sobre tela, amb una gamma de color exuberant, que culmina amb una exposició a la Galeria MAEGHT de Barcelona, el 1984.
Entre 1988 i 1991, el negre, el blanc i el gris determinen la seva obra i, més endavant, durant els anys 1992-1994 expressa la seva passió, vitalment, en color. En les seves obres produïdes des de l’any 1995 fins el 1998 hi ha una confrontació dramàtica amb la figuració: un personatge androgin, sol, generalment immòbil, entre colors intensos, evoluciona cap a un diàleg masculí-femení amb la incorporació d’una o més figures.
L’obra de 1999 evoca un equilibri entre una dualitat de colors, negre i groc, que es barregen i es converteixen en una vibració de verd.
Durant els anys 2000-2001 Cots treballa en la “redefinició d’un espai” on contextualitzar una vivència. Els fets de l’11 de Setembre del 2001 a Nova York, i les seves dramàtiques conseqüències bèl·liques posteriors, marquen la seva obra. Les seves composicions de l’any 2002, en negre i vermell, mostren l’estat d’ànim d’un individu noquejat. Supera aquest parèntesi negatiu en la sèrie Ofrena de l’any 2003, i en la sèrie Supervivents del bienni 2004-2005, com a afirmació vital col·lectiva.
A partir de 2006 hi ha un període d’interiorització personal i conceptual. Els ressorts personals li permeten sobreviure i afrontar els reptes artístics d’aquest moment. Conèixer millor i aprofundir en aquests ressorts ha estat l’objectiu principal del seu treball, que es va traduir en la sèrie Arbres dels anys 2006-2009, i en les obres de la sèrie Paisatges, produïdes entre 2010-2013.
En els anys 2014-2015 Cots exterioritza les experiències i vivències de les dues últimes etapes d’una manera vital i expansiva, tenint només com a referència la figura humana. No per fer-ne un relat intimista, sinó exterioritzant les seves pulsions cap a una comunicació amb els altres.
