– Torron: “Entrevista a Lluís Cots”. Diario Español, Tarragona, 4.7.1971.

– Triadó, Joan Ramon: “Catàleg de l’Exposició de Lluís Cots”. Galeria Subex, Barcelona, abril de 1973.

“Cots és ell mateix. La seva obra penetra dins del corrent expressionista de l’abstracte, no per moda, sinó perquè aquest tipus de sintaxi és el més apropiat al seu missatge. El resultat que aquest artista ens mostra és el d’unes obres que connecten amb el públic perquè reflecteixen l’actualitat del nostre món. La seva obra és calenta. La seva plàstica trenca la tradició per introduir-se en els corrents més avantguardistes”.

– Vallés, Josep Ma.: “Art. Exposicions. Cots (Subex)”. Tele-Exprés, Barcelona, 17.4.1973.

“Expressió afecta Tàpies, sòlides, feixugues textures, incorporació de fustes, tot i que l’obra de Cots, més que sofert sentiment denota total rebel·lia, bogeria imaginativa, impuls vital, vivaç desenfrenament”.

– Giralt Miracle, Daniel: “Cots a la Galeria Subex”. Revista Destino, Barcelona, 21.4.1973.

“Cots intenta portar les seves abstraccions més enllà d’unes concomitàncies inter-artístiques. La seva obra es dirigeix amb valentia al tractament de l’espai com a mitjà  d’expressió”.

– Sáenz-Díez, Margarita: “Subex una nova Galeria d’Art”. Informaciones de las Artes y las Letras, Madrid, 26.4.1973.

“L’obra de Cots oblida el camp habitual per trobar, a través de les tres dimensions i amb la utilització de materials inèdits, com les sorres, el ciment i en gran mesura la resina sintètica, la plasmació de la seva idea”.

– Moure, Gloria: “Cots”. Gaceta del Arte, Madrid,  30.5.1973.

“En la lectura iconogràfica sobresurten unes constants de tipus sexual i social que ens mostren el valor comunicatiu de l’obra, que en tot moment intenta apartar-se del nihilisme formal decoratiu, per inscriure’s en els corrents actuals de comportament”.

– Giralt Miracle, Daniel:  “Catàleg de l’Exposició de Lluís Cots”. Galeria Subex, Barcelona, novembre de 1974.

“A mig camí entre el monstre i el fantasma, entre el grotesc i el deforme, entre el gegant i l’homuncle, Cots ens acara amb un nou grup zoològic de procedència antropomòrfica on reflecteix, amb tota la crueltat que el nou medi li permet, tota la càrrega crítica que la nostra civilització fa viure a l’home. Però els seus monstres no utilitzen les desproporcions i les deformitats per a provocar en nosaltres esglais o apropaments al que és horrible. Els seus personatges ens surten al pas perquè exageren, maximitzen i desproporcionen parts del cos, de la ment o d’allò que els envolta, i sotgen directament la problemàtica de l’home contemporani”.

– Moure, Gloria:  “Foto-reportatge de l’Exposició de Lluís Cots, a la Galeria Subex”. Revista d’Art Batik,  Barcelona, novembre de 1974.

“Pel que fa als colors, empra normalment l’ocre com a  suport, amb una clara actitud tàctil. El negre, com a taca de color, és poc utilitzat excepte per destacar la masculinitat del sexe, altrament és molt utilitzat per a l’execució de signes, a vegades maculat en vermell. La gamma de vermells sanguinolents es fa constant en l’obra tant en tatxes de color com en grafismes”.

– Dols Rusiñol, Joaquim: “Cots a la Galeria Subex”. Revista Destino, Barcelona, 23.11.1974.

“Cots se’m revela com un autor molt conscient del que pretén amb la seva activitat plàstica, entestat en extravertir el seu complex món personal i ansiós per aconseguir una comunicació efectiva”.

– Galí, Francesc: “L’artista enjudicia la seva obra: Lluís Cots”. Mundo Diario, Barcelona, 16.11.1974.

– Vallés, Josep Ma.: “Els divendres art”. Tele-Exprés, Barcelona, 22.11.1974.

– Galí, Francesc: “Cots a Subex, Galeria d’Art”. Mundo Diario, Barcelona, 28.11.1974.

“Cots  –encara jove– té molt a dir des del seu art informal i paradoxalment construït: autèntic perquè neix del seu propi gest”.

– Castillo, Alberto: “Cots”. Diari de Barcelona, 30.11.1974.

“D’elles salta, sense perdre la seva afició a l’exhibició de la matèria, a una figuració de formes humanes, desmitificació de l‘homo sapiens, que queda transformat en un monstre amenaçador o un infame ninot, amb el sexe exagerat posat en evidència, no fos que algú dubtés de la seva potència”.

– Miralles, Francesc: “Lluís Cots. Desprès del paisatge”. La Vanguardia, Barcelona,16.9.1984.

“A Lluís Cots li falten, per alguns –i per algunes–, aquelles referències que podrien decantar la seva obra cap a un capítol més d’última hora. Segons el meu parer li sobra aquella profunditat i els coneixements perquè se’l tingui en compte”.

– García, Josep Ma.: “Art”. La Guía del Ocio. Barcelona, 14.8.1987.

– Sas, Mercè : “Lluís Cots y Santi Cabús en Castelldefels”, Diari de Barcelona, 26.8.1984.

– Torres, S.: “Cots a la Galeria Art Ginesta”. Revista El Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat, 29.8.1987.

– Triadó, Joan Ramon: “Lluís Cots. Primera reflexió. Catàleg de l’Exposició a Caja Madrid”.  Barcelona, 1988.

“La seva obra sorgeix com a una síntesi que intenta unir el lineal amb el pictòric. La composició s’estructura de manera ordenada, malgrat que el gest imprimeix una certa violència al conjunt. Al mateix temps, un atzar controlat –taques de pintura que esquitxen la tela–  accentua aquest caràcter expressiu, quasi  barroc. Els dos elements que s’enfronten, de manera obsessiva, acaben per integrar-se en un conjunt homogeni, simbolitzant el triomf del tot sobre les parts: l’equació perfecta entre l’artista i la seva  obra. Per fi la tela ha vampiritzat l’artista i se l’ha fet seu”.

– Guasch, Anna: Diari de Barcelona, 21.9.1988.

“La utilització de gammes monocromàtiques de blancs i negres, o, dit amb altres paraules, l’absència de color, és bàsica. Segons Triadó, l’absència de color “és el resultat d’una introspecció sense cap referència; és el somni sense formes, sense sensacions; és la raó desproveïda d’altres connotacions supèrflues; és la veritat pictòrica”.

–  “Lluís Cots, un recorregut”. Revista El Punto de las Artes, Madrid, 20.9.1988.

– Cadena, Josep Ma.: “Art”. El Periódico, Barcelona, 1.10.1988.

“Lluís Cots és pintor en el més alt sentit de la paraula. I escric això, que és una obvietat per als entesos sense prejudicis, perquè els que estan acostumats a d’altres formes d’art contemplin amb atenció les seves obres, que emeten llum de sentiments des de la seva  immensa negror. Cada signe és precís, i cada taca ocupa el lloc que li correspon”.

– Miralles, Francesc: “Lluís Cots. L’interès per la forma”. La Vanguardia, Barcelona, 11.10.1988.

“Totes aquestes obres –que potser hauríem d’anomenar dibuixos, encara que estiguin realitzats amb poliuretà o sobre tela– s’organitzen a partir d’un rectangle, que es repeteix, se superposa, s’entrecreua i es confon amb d’altres rectangles: i crec que seria un error parlar aquí de constructivisme, malgrat la seva lineal ordenació, perquè Lluís Cots no pretén ordenar i reorganitzar l’espai buit de la tela o del paper, sinó que tracta de sintetitzar les formes, reduïdes a l’esquematisme”.

– Triadó, Joan Ramon: “Catàleg de l’Exposició de Lluís Cots”. Galeria Greca, Barcelona, 1990.

“La seva obra és aquí, alliberada de tota connotació iconogràfica, clara en els seus continguts i en la  seva expressió externa. És el resultat d’una lluita interna entre ordre i desordre, d’un equilibri entre raó i sentiment. Durant la seva trajectòria Cots ha tingut com a màxim objectiu buscar les formes idònies que expressessin de la millor manera possible el seu missatge plàstic. Mai no s’ha sentit satisfet; mai no ha trobat l’ideal. Per aquesta raó tan senzilla, la seva pintura és al mateix temps segura i interrogant, serena i vibrant, agradable i agressiva”.

– Cadena, Josep Ma: “Art”. El Periódico, Barcelona, 20.11.1990.

– López, H.: “Racionalitat i gest en l’obra de Lluís Cots”. Heraldo de Aragón, Saragossa, 30.10.1991.

– Nungeser, M.: “Presentació del catàleg de l’Exposició Barcelona Besucht Berlin”, Berlín, 1992.

– Triadó, Joan Ramon: “Presentació de Lluís Cots en el catàleg de l’Exposició Barcelona Besucht Berlin”, Berlín, 1992.

–  Brückner, Birgit: “Kultur des Südens besucht den Norden. Fünf  katalanische Künstler zeigen in Wedding zeitgenössische Kunst”. Berliner Morgenpost, Berlín, 21.9.1992.

“Cots, per contra, utilitza un pinzell gruixut i pintura sintètica, de color negre, ens els seus quadres, on només hi deixa petits espais blancs. Un estil agressiu, impregnat de violència, que es trenca novament pels fins espais blancs”.

–  Triadó, Joan Ramon: “Lluís Cots. Segona reflexió”. ARTE, Revista de les Arts Visuals, Barcelona, gener-febrer 1993.

“La seva pintura fuig de la literatura i de la descripció per convertir-se en una obra d’una puresa formal admirable. Cots no descriu una realitat, sinó que escriu una nova realitat formal que no té res a veure amb les imatges quotidianes. En el seu procés artístic aquestes Imatges són presents ja que la realitat és quelcom que la ment humana internalitza fent-la seva.  Però Lluís Cots sap reinterpretar-les, convertir-les en quelcom de nou, crear un nou univers més mental que descriptiu. […] Lluís Cots no és un nihilista. La seva obra es basa en la construcció racional i vital d’un món que fuig del no-res per oferir una sortida vigorosa i positiva. El resultat de les seves composicions és un fidel correlat de la seva auto-exigència enfront d’un món ple de negació. Sap, de manera admirable, conjugar crit i esperança; allò  negatiu i allò positiu. El seu art és honest, perquè la seva obra reflecteix la veritat i la realitat neta i nua.  […]  L’obra de Lluís Cots és, en definitiva, el triomf de la pintura, entesa com una constant recerca de formes que comuniquen, que parlen amb l’espectador”.

–  Triadó, Joan Ramon: Arte en Cataluña. Ediciones Cátedra, Madrid,  1994, pàgs. 302 y 304 il.

–  Nungeser, M.: Allgemeines Künstlerlexikon, article inclòs en l’edició de 1999 d’aquest Diccionari d’artistes.

–  Ernould-Gandouet, M.: “Lluís Cots o l’equilibri apassionat. Catàleg de l’Exposició de Lluís Cots”, Galeria Lina Davidov, París, 1999.

“Sobre aquest tema del  ‘Centaure’, utilitzat com a símbol que serveix de pont entre masculí i femení, l’artista dedica dos, tres sessions de treball o més, a cada quadre, hi torna a vegades, com si li costés deixar aquestes obres sensuals i apassionades. La seva obra parla de la presència i de l’absència de l’estimat  o l’estimada, de carícies i d’amor, i descobreix el secret del món:  la relació home-dona, com ho va fer Picassso, aquell altre artista també format a Catalunya. Lluís Cots vol  inscriure amb força i tendresa, a l’espai, la projecció d’una intensa emoció. Parlar de la importància d’estimar, com ho ha fet l’art espanyol, i en això coincidir amb la passió d’un Goya i retrobar l’espai d’un Velázquez”.

–  De Guevara, Felipe: Revista El Punto de las Artes, Madrid, 10.9.1999.

–  Paredes, Tomás: “Lluís Cots o el equilibrio apasionado”. Revista El Punto de las Artes, Madrid, 17.9.1999.

“D’entrada la claredat, la nitidesa, la netedat d’espais, del color, de les formes, referencials o no. Hi ha una clara tendència a barroquitzar, però abans, hi ha el negre i el blanc, el negre i el verd permanent, la gran expansió expressionista en la què se abracen tots els desitjos de ser, per ser, per a ser, com una recerca d’horitzons a través de grans camins en els quals va naixent el color a mida que es formen”.

–  Prudon, Montserrat: “La Mediterrània un món girat del revés o la referència escamotejada”, Ponència al II Col·loqui de l’AFC, Rennes, 1999.

“Aquesta imatge múltiple amb aparença d’unicitat, en la recerca obstinada de la autenticitat, ens conduiria, per concloure, a evocar el procés d’un pintor català contemporani, Lluís Cots. La seva obra il·lustra perfectament aquesta recerca del que és real en l’artista plàstic. Una realitat que no oblida mai les arrels de la mirada que l’ha creat. L’obra és sens dubte abstracta, però d’una adscripció lírica, com s’ha dit que ho era el cubisme, perquè l’obra és la transcripció d’una vivència que va ser anècdota. No per reproduir, sinó per recrear amb el rigor d’una construcció (elements estructurals geomètrics, triangle, cercle o quadrat) i mitjançant  el vocabulari (el discurs) del color. És potser, aquí, on s’il·lustra el camí que estudiem. Sens dubte no es pot negar la funció in-formadora de les normes clàssiques, referència subjacent i, per tant, deliberadament anul·lada. Normes que, com a fortes  arrels, l’artista es complau en transformar per donar la seva imatge del món, un univers advers, i començar un món diferent. En aquesta pintura “oberta”, perquè està oberta als altres, l’essencial és “construir un cosmos a partir d’un caos”¹. No és aquesta l’herència per excel·lència dels pobles mediterranis?” 

¹  Ernould-Gandouet, M.: “Lluís Cots o l’équilibri apassionat. Catàleg de l’Exposició de Lluís Cots”, Galeria Lina Davidov, París,  e1999.

–  Bufill, Juan: “Cots a la Galeria A. Sales, de Barcelona”. La Vanguardia, Barcelona, 27.6.2002.

–  Irala, Pilar: “Catàleg de l’Exposició de Lluís Cots”. Galeria Carmen Tatché”, Sant Feliu de Guixols (Girona), setembre 2005.

 “L’obra de Cots, i aquesta sèrie, barreja irremeiablement la part emocional de la vida i la energia que ell hi posa en viure-la. I ell, en les seves teles i en les seves paraules, fa símils i imagina una via de tren. Així és la vida, així és l’art també, que necessiten de dos carrils, no en pot faltar un. I són els seus colors, negres, blaus, vermellons, els colors de la natura en les seves postes i sortides del sol. Potser els de la vida mateixa que cada dia comença per crear, una vegada i una altra, novament, amb emoció i energia”.

–  Feliu, Marta: “Artistes d’avui”. Revista BonArt,  juny, 2005.

–  Giró, Pilar: “Lluís Cots: ‘Supervivents’”. Revista BonArt, setembre de 2005.

– Triadó, Joan Ramon: “Lluís Cots. Tercera reflexió.” Barcelona, Novembre 2015.

“Des del llunyà 1992, en què vaig escriure una Segona Reflexió sobre l’obra de Lluís Cots, la seva constant evolució ha estat marcada per esdeveniments i vivències personals que han influït en les formes i conceptes de la seva producció plàstica. La seva Sèrie Centaure I, de 1989-1991, nosaltres la qualificaven de construcció racional absent de color. El negre i el blanc configuraven les seves composicions d’un accentuat geometrisme vital i expressiu. A la Sèrie Centaure II, dels anys 1992-1994, el color apareix amb tonalitats vermelles, blaves i verdes com si volgués trencar la serenor/equilibri de l’anterior presència amb un despertar vitalista i positiu, tot i que la geometria, expressada amb unes formes de marcat accent vertical, sembla que vulgui apaivagar un cert caos.

L’any següent, amb la Sèrie Figura I, l’obra de Cots girà vers la figuració, com volent tornar a la recerca del jo, de si mateix, sorgint d’una abstracció, malgrat que les forces de la geometria encara l’encerclaven, dificultant que trobés la llibertat. I després, altre cop la introspecció vers a formes molt concretes, com retrats d’un desconegut i alhora conegut personatge: ell mateix en blanc i negre, amb absència de color. Era la Sèrie Figura II, 1996-1997, una de les sèries més inquietants i alhora més intenses cap el seu jo.

L’any 1998 la Sèrie Femme et Arlequin ens torna a mostrar un Cots que trenca la figura, aquest cop femenina, jugant amb un títol amable que conté una força quasi destructiva fruit de dos desitjos enfrontats: amor i sexe, entès aquest últim com el “je t’aime… moi non plus” de la cançó. En aquestes obres trobem rostres ben definits que a mida que avança la sèrie són enèrgicament esquematitzats, fent-se quasi imperceptibles.

L’any 1999 Cots torna a l’abstracció amb traços negres sobre fons de color, formes alliberadores d’un temps turmentat. Cal aquí insistir en què l’obra de Lluís Cots no menteix, ja que a través d’ella expressa el seu élan vital, la seva manera de pensar, la seva manera de ser, la seva manera de expressar la seva personalitat vital, un xic turmentada. És la seva forma de cercar el foc dels déus, aquella inspiració que porta a l’obra perfecta, somni irrealitzable per als mortals, però somni volgut pels artistes.

Com un voler renéixer, la Sèrie Gènesi, de l’any 2000, ens mostra unes formes caòtiques, però alhora d’una força i llibertat que contrasta amb períodes anteriors. Intentant trobar un equilibri, la Sèrie Bambina i Barcelona, 2000-2001, apaivaga el caos anterior amb unes composicions on les línies horitzontals ondulants expressen un moment de pau interior.

La destrucció de les Torres Bessones i les seves conseqüències incideixen de manera traumàtica en la Sèrie de l’any 2002. En aquestes obres el roig de la sang i el negre de la mort mostren el drama i el colpiment de l’artista. Són obres d’una intensitat que alhora són expressió d’un abatiment, d’una impotència davant el drama, el caos i el trencament dels valors ètics. Aquest desassossec continua a la Sèrie Ofrena, 2003, on entre el caos informal semblen aparèixer ombres de figures.

Un Cots diferent, un Cots que trenca amb la seva línia, amb els seus estilemes presents en l’abstracció i en la figuració, ens mostra una obra estranya, com si volgués trencar amb tot el seu passat. Aquesta Sèrie l’anomena Supervivents, 2004-2005, reflex d’una crisi artística i alhora personal. És com si es preguntés: qui sóc, on vaig, què faig. I volent sortir d’una presó creativa i personal fa la Sèrie Interior amb finestra, 2005, on de manera esquemàtica dibuixa espais que s’obren al món de la creació. I ho fa amb una obra de gran subtilesa, una obra fresca que demostra la superació d’una introspecció negativa. I torna a la natura. La seva Sèrie Arbres, 2006-2009, es un retrobar-se amb el món, sortir de la foscor i anar a la llum. Són tres anys als que els seguiran tres anys més, del 2010 al 2013, amb la Sèrie Paisatges que ens recorda la Sèrie Bambina i Barcelona. És el final d’un camí, d’una recerca de la vida que el capacita per realitzar la seva creació més personal, un retorn a ell mateix. I durant els següents dos anys, 2014-2015, es bolca en la creació de la Sèrie Àngels.

Per a Cots les sèries són el fruit d’un llarg treball on el concepte va prenent forma. Malgrat que cada quadre parla per si mateix, la comprensió de tot el que vol expressar i transmetre només es fa evident en el global de totes les composicions que conformen una Sèrie. La nostra visió i anàlisi, com a crítics, fa necessari entendre el procés i per a això cal mirar la seva creació d’una manera cronològica i pensar els quès i perquès. Una obra creativa, i la d’en Cots ho és, no són només formes, més o menys encertades, sinó quelcom que transmet allò que el seu autor ens vol dir, ens vol expressar i sobre el què vol que reflexionem.

Com hem dit, l’única Sèrie que s’allunya de la trajectòria de Cots és la anomenada Supervivents, malgrat que aquest deixar de banda la seva personal i canviant obra li era del tot necessari. Tot i que la seva obra ha anat canviant al llarg dels temps, la seva personalitat artística és evident en totes les seves sèries, i malgrat les diferències tenen allò que les uneix i que ens fa veure unes constants. Són Cots, un Cots racional, un Cots emotiu, un Cots expressiu, un Cots dramàtic, desassossegat, feliç, enamorat…, però sempre Cots.

La Sèrie Àngels té un nom que abraça allò masculí i femení. Alhora inclou diversos tipus d’àngels: els justiciers i els caiguts, els espiritual i els materials, els serens i els dramàtics, els àngels i els dimonis. Al llarg de la Sèrie les figures presenten diversos enquadres des de només el rostre fins a la figura de cos sencer, des de la centralitat de les figures a la seva marginalitat en un extrem de la composició. I apareix el color, com volen oblidar les Sèries Figura I i Figura II. Són colors Cots: el verd, el vermell, el blau, el blanc i el negre es combinen creant conjunts de gran rotunditat plàstica, d’un fort expressionisme present en els trets definidors d’éssers humans d’un gran impacte dramàtic. Cots se sent segur de si mateix i incorpora la seva firma, integrant-la en el conjunt. L’obra i el pintor esdevenen una sola cosa que ens mostra un Cots que després del llarg camí pel desert ha assolit la terra promesa.

La Segona Reflexió l’acabava dient que l’obra de Lluís Cots era, en definitiva, el triomf de la pintura entesa com una constant recerca de formes que comuniquen, que parlen amb l’espectador. Ara afegim que interpel·len i sacsegen l’espectador. Avui l’obra sobre un suport tradicional sembla que està en crisi, s’ha de trencar el suport, diuen. I es fa de moltes maneres, mitjançant instal·lacions o fent performances, on el cos és l’element alhora formal i alhora el suport. Cots fa performances pintades ja que els seus Àngels són ell mateix que s’expressa sobre una tela o un cartró. I d’una manera semblant als performancers, no deixa indiferent.

No vull acabar sense afirmar que la Sèrie Àngels demostra que estem davant de l’obra d’un Cots madur que, després de silencis expositius, cal que tingui visibilitat”.

– Camps, Eudald:  “Pintar per convicció”  Diari de Girona, 31-3-2017

Lluís Cots (Barcelona, 1946) reapareix a la Galeria El Claustre, de Figueres (Girona), amb una   selecció de les seves millors sèries pictòriques.

Parlant de pintura, el primer esteta català que va posar el dit a la nafra va ser Xavier Rubert de Ventós: al seu inaugural “El arte ensimismado” (1963), denunciava quelcom tan vigent com ara que la pintura mostra una constant i irreprimible tendència a l’entotsolament, a la pura autorreferencialitat, a mirar-se el melic. No és cap casualitat, a més, que el llibre de Rubert de Ventós es publiqués en ple auge del formalisme: el seu intent de fixar una sintaxis invariable que ens permetés llegir (literalment) qualsevol obra d’art –inclús les separades cronològicament–, el seu lèxic farcit de conceptes com diagonal, ritmes, relacions internes, repeticions, semblances i tota mena de coses per l’estil, era una estratègia perfecta, en especial, per a les institucions encarregades d’establir els paràmetres a partir dels quals articular el mercat de l’art (massa volàtils i canviants pel gust del capital).

De fet, el filòsof català s’anticipava al somni autàrquic que, pels vols de 1970, defensarien figures com les de Pierre Gaudibert (teòric dels anomenats Suports-surfaces): “L’objecte de la pintura és la mateixa pintura –afirmava en un text titulat La peinture en question–, els quadres exposats només fan referència a ells mateixos, al marge de la personalitat de l’artista, la seva biografia o la història de l’art”. Ni més ni menys. Segons Gaudibert, la subjectivitat salvatge era quelcom que calia proscriure en la mesura que la pintura era “un fet en sí”. La manera de aconseguir-ho, òbviament, també diferia diametralment de la proposta, diguem-ne, sensualista: “No es tracta d’un retorn als orígens, sinó de la simple posada al descobert dels elements pictòrics (…). D’aquí, la neutralitat de les obres presentades, la seva absència de lirisme i de profunditat expressiva”. Estem parlant de l’època, com l’anomenava Danto, de la “informació desordenada” (a partir dels anys 60 del segle passat), un període exigent i cruel amb la pintura… Imaginin, per entendre’ns, un Hamlet contemporani mirant fixament un pinzell –el sosté amb la mà dreta a l’alçada dels ulls– i interrogant-se, a les portes d’un Museu o d’un Centre d’Art qualsevol, pel sentit “profund” de la seva pràctica: “Pintar o no pintar, aquesta és la qüestió”, ressonaria com un mantra a través dels murs emblanquinats del “cementiri d’obres”. Sigui com sigui, l’origen del dilema que trasbalsaria el nostre hipotètic Princep de Dinamarca és doble: per una banda, hauria oblidat que és igualment vàlid per a la pintura allò que Harold Bloom, encara avui, defensa per a la poesia, a saber, que un poema sempre en manifesta un altre d’anterior i que, encara que el desconeixem o no el tinguem “realment” davant dels nostres ulls, és tan real com els versos que el revelen. I, per altra banda, que el “fer” i el “sentir” no sempre poden (o han de) pensar-se per separat: en la mesura en que l’artista actua per “necessitat” (en el supòsit més desitjable), el sentit del seu fer rauria en el fer mateix.

Lluís Cots va entrar en escena a principis dels 70, és a dir, en un moment especialment convuls per a la plàstica que, més enllà dels Rubert de Ventós i els Gaudibert de torn, convertia la pràctica de la pintura en una opció pràcticament heroica condemnada a créixer i a evolucionar en un oceà de contradiccions. Només des d’aquesta perspectiva es possible entendre la relació pendular que l’artista de Barcelona ha mantingut amb l’extraordinari catàleg de possibilitats inherents a la seva disciplina: matèric o gestual, figuratiu o abstracte, monocromàtic o colorista abrandat, poètic o literari… Opcions lícites sempre i quan s’adoptessin des de la més estricte necessitat vital. Tot i no haver deixat mai de treballar, els llargs períodes que, per voluntat pròpia, s’ha mantingut al marge dels circuits expositius, il·lustren a la perfecció quina és la darrera possibilitat per a la pintura: aflorar quan sigui necessari amb la forma (el vestit plàstic) que la necessitat i la voluntat creativa imposin.